XIV. La plaça del diamant

La palabra Colometa posee para mí un significado maravilloso. Es una palabra blanca, tan blanca que no me atrevo a pronunciarla. Es la palabra catalana que más respeto me produce del vocabulario de una lengua que se protege de no desaparecer. Podrán crear departaments para el salvamiento de una lengua pero si esa lengua no es soñada no servirá de nada departamentos ni políticas culturales. He leído La plaça del diamant solamente para adentrarme en el espacio de esta palabra. Ès una palabra -nido. Todo lo que es puro, honesto, digno en Barcelona, se resume en la palabra C.....................................O......................................L........................................O.........................................M.......................................E...................................T..................................................A.
Para mí esta novela es la comprensión del silencio de una mujer humilde, la dignidad de una persona que a veces no entiende muy bien lo que ocurre a su alrededor y no ha elegido ni siquiera el nombre para ser nombrada. Guardo en mi casa un pañuelo blanco de lino muy antigüo con bordados de hojas de vid que solo se pueden percibir a la contraluz de la luz de mi ventana a mediodía... Es tan bonito y lo conservo con tanto tesón. Es un objeto protegido en el rincón más íntimo de mi casa. Sus flecos son lacios y suaves que a veces se enredan en mis dedos y yo lucho por densenredarlos con tanta ternura pues una persistencia demasiado fuerte podría romper sus hilos. Así que paso horas desenredando sus flecos que son como arroyos de hilo, y en mi mente, intento también desenredar el mapa oculto de Barcelona. Extiendo mi pañuelo blanco a contraluz y juego con el universo blanco que me evoca y sucede que al adentrarme en su espacio blanco todo se convierte en bueno, en honesto.



L´olor de carn, de peix, de flors i de verdures es barrejava i, encara que no hagués tingut ulls, de seguida hauria endevinat que m´acostva a la plaça de vendre. Sortia del meu carrer i travessava el carrer Gran, amb tramvies amunt i avall, grocs, amb, campaneta. Amb el conductor i el cobrador amb vestits ratllats de ratlles fines que tot plegat feia gris. El sol venia tot sencer de la banda del passeig de Gracia i ¡plaf! per entre el rngles de les cases queia damunt de les lloses dels balcons. Els escombreiaires escombraven, amb les grans escombres de branquillons de bruc, com si fossim fets de pasta d´encantament: escombraven el reguerons. I´m anava ficant en l´olor de la plaça de vendre per acabar a dintre de les empentes, en un riu de espés de dones i de cistells. La meva musclaire, amb maneguins blaus i devantal amb pitet, omplia mesures de musclos y petxines, ja rentats amb aigua solça peró que encara duien enganxada pels dintres, i l´escampaven, olor de mar. Dels rengles de les tripaires sortia l´olor fada de mort. l rebui de les bésties tot servia per ser venut damunt de fulles de col: els peus de cabridet. els caps de cabidet amb l´ull de vidre, els cors partits, amb un canal buit al mig, embussat per una gleba de sang presa: un glop de sang negra...Dels ganxos penjaven els fetges molls de sang per dintre i les tripes humides i el cap bullit i totes les tripaires tenien la cara blanca, de cera, de tant estar a la vora d´aquells menjars sense gust, de tant bufar les freixures de color de rosa, girades d´esquena a la gent, com si fossin un pecat...La meva peixatera, amb dents d´or i rient, pesava palangres i a cada escata hi havia, petita que gairebé no es veia, la bombeta que penjava damunt la panera de peix. L es llísseres, les lluernes, els llobarros, les escórpores de cap gros, que sembalven acabades de pintar, amb les espines a la ratlla de l´esquena com les punxes d´una gran flor...tot sortia d´aquells onades que a mi em deixaven buida quan m´hi asseia al davant, a cops de cua i amb el ulls fora del cap. Les cols de paperina me les guardava la meva verdulaire, vella, prima i sempre de negre, amb dos fills que li cuidaven els horts...

I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la república i en Quintet se´m va engrescar i anava pels carrers cridant fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber d´on l´havia treta. Encara em recordo d´aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me´n recordo, que no l´he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l´ aire aquell d´aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perque va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petis es van començar a tornar maldecaps grossos.

Mercé Rodoreda. La Plaça del diamant.